David Plana i Rusiñol és un director i autor de teatre que de Manlleu que actualment viu a Molins de Rei. Va néixer el 27 de novembre de
1969 i va estudiar Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona. Les seves obres s’han estrenat al Teatre Nacional de Catalunya, al Teatre Lliure i a la Sala Beckett. Des de l’any 1999, també escriu per a televisió i ha estat el creador i director argumental de les sèries La Riera de TV3 i Mercado Central de TVE. Des de l’any 2000 ha exercit la docència a la Sala Beckett impartint cursos de dramatúrgia i de guió de televisió.
Per què vas decidir ser autor i director de teatre?
Jo volia ser actor quan era més petit i de gran vaig començar a estudiar una carrera, però realment no m’agradava i jo volia ser actor així que vaig anar a estudiar interpretació a l’Institut del Teatre. Quan vaig sortir vaig començar a adonar-me que ser actor no era suficient per mi, perquè hi havia dues coses que no m’agradaven. Una és que com a actor sempre has de fer el que et diuen els altres i la teva capacitat d’expressar-te és més limitada, i l’altra era que de vegades em feia vergonya i no havia calculat exactament les conseqüències del que és ser actor que és un ofici molt difícil. A mi sempre m’ha agradat molt el cinema, havia pensat en ser director de cine i primer vaig fer un curs de guió de cinema i després vaig decidir tornar a entrar a l’Institut del Teatre, però per fer direcció i dramatúrgia, per veure si amb això podia transmetre el que jo pensava i efectivament així ha sigut. És una decisió que no la prens en un moment, són coses que, a poc a poc, t’hi vas trobant, és una barreja de casualitats i diferents coses.
Quins temes creus que són els més destacats en les teves obres?
Quan escric no penso en si vull parlar d’aquest tema o parlaré d’aquest altre. Escric sobre un argument, una situació que se t’acut o d’uns personatges que vols parlar. Però sí que és veritat que ara ja tinc unes quantes obres estrenades i he vist que hi ha determinats temes que s’estan repetint, no me n’adono i ja estic parlant d’aquest tema, com per exemple les relacions pares-fills que és un tema que m’interessa i veig que apareix, les relacions personals en general, m’interessa també una cosa que és una mica subtil, però que està bé, que és la capacitat de transformació de les persones, és a dir, que no sempre som iguals. La capacitat i la possibilitat que algú hagi escollit una carrera que no li agradava o fer una feina que no li acabava de convèncer, o el que sigui, i a vegades aquestes persones pensen que no poden sortir d’aquí, que no poden escapar, que sempre més estaran fent això i a mi m’agrada a les meves obres mostrar personatges que
poden canviar les coses que han decidit, la possibilitat de ser diferent, potser seria un tema.
D’on treus les idees? Què fas quan et falta la inspiració?
Jo trec les idees a partir de dos llocs diferents, de dins i de fora. De fora és la gent que coneixes, com la teva família, els teus amics, inclòs una persona que et narra un conte. En canvi, de dins són els teus pensaments, les teves idees, el que sents. Són coses que no es poden expressar amb paraules. A part, també hi hauria un tercer lloc molt interessant que no saps d’on ve. Per exemple, quan estàs escrivint i
et comencen a venir idees soles. Així és com queden les millors obres perquè són màgiques. Aquesta sensació és increïble! És veritat que a vegades succeeix un fenomen molt bonic que sembla que no estàs escrivint tu. És com si el mateix personatge ho estigués narrant. Aquesta situació és molt xula, molt xula. Quan em falta inspiració el que faig és esperar, esperar i no parar d’escriure, així és la manera de reactivar el teu cervell.
Fins a quin punt el tipus de públic o el seu comportament pot afectar la representació?
Afecta bastant. Com a autor jo sempre he estrenat a un tipus de sales petites amb un tipus de públic ja una mica format, és a dir, que va a veure teatre normalment, et pots atrevir a fer coses una mica més complicades i saps que ho acceptaran. Quan intentes fer una cosa per tots els públics, condiciona perquè hi ha coses que el públic no entendrà o li semblaran massa estranyes i sí que influeix si estàs pensant en un tipus de públic o en un altre quan escrius un tipus d’obra o un altre.
Què creus que s’hauria de fer perquè els adolescents tinguin interès pel teatre?
No sé que s’hauria de fer perquè és difícil, però és interessant. Jo crec que s’haurien de fer lectures de teatre. El teatre és una cosa difícil de llegir o que a la gent li fa com por perquè el nom dels personatges, no sé què, diu, ostres què complicat. En una novel·la t’ho expliquen tot, en canvi, quan llegeixes teatre no t’ho expliquen tot, una part te l’has d’imaginar tu, demana una mica més d’esforç. Llavors és normal que la gent li tingui com respecte. La manera potser seria anar a veure obres de teatre o portar actors i fer lectures de teatre que és més barat que
muntar una obra i és més fàcil, potser seria una alternativa viable per als instituts.
Has escrit alguna obra destinada a un públic infantil i juvenil? T’agradaria?
No, però sí que m’agradaria. Jo vaig començar quan era petit al meu poble que es diu Manlleu, que té més o menys els mateixos habitants que Molins i allà hi havia un grup de teatre molt bo d’on surten moltíssims actors professionals de teatre. Jo em vaig apuntar allà i mentre feia teatre, em vaig adonar que era el que de veritat gaudia. Els meus inicis es remunten quan vaig escriure una obra anomenada Súper tot que era d’un senyor que es deia Josep Maria Benet, un home molt important que després vaig treballar amb ell a la tele. Aquesta gran representació és una paròdia que us recomano que llegiu.
T’agrada veure les teves pròpies obres com si fossis una persona més del públic?
No, perquè pateixo molt, i de fet jo he deixat una mica el teatre i em dedico més a la televisió. Jo patia veient les meves obres perquè tota l’estona estava veient els defectes i em posava molt nerviós i després hi ha el tema de les crítiques teatrals. La primera obra que vaig fer va ser tot un èxit i vaig tenir una pàgina sencera al diari que deia “Benvingut, David Plana”, però quan vaig fer la segona, em van dir de tot i el país va fer una crítica que deia “un auténtico error”. I per aquestes raons m’he distanciat del teatre tot i que m’agrada molt i vull recuperar-ho.
Creus que les teves obres poden ajudar en alguns aspectes a la gent? En quins?
Jo crec que no. Els ajudarà a fer una cosa molt important que és un acte social i cultural el màxim de satisfactori possible. Quedaran amb uns amics per sopar i després aniran a veure l’obra, l’obra els agradarà o no. Però no els canviarà la vida.
Què penses que pot aportar el teatre a la societat?
Jo crec que el teatre pot aportar bastant a la societat. Tot això ve de la societat grega, que és on es crea la cultura occidental i encara que sembli que no tot té a veure amb el teatre, sí que hi té a veure en realitat. Abans no hi havia ni televisió, ni mòbils, ni res d’això, per aquesta raó la gent anava al teatre, ja sigui per passar una bona estona o per entreteniment. Gràcies a això, podem conèixer noves idees d’un món que mai coneixies i a part ens aporta un coneixement més ampli de com som les persones.
Has inspirat algú a fer teatre?
Crec que sí. Fa anys quan vaig començar la meva primera obra vaig fer un tipus de teatre que no es feia gaire i no va ser massa important, però per a un grup determinat que s’han dedicat a escriure sí que va tenir importància.
