Cesc Garriga, professor de tecnologia i ciutadà de Molins de Rei, ens parla dels canvis que va viure el centre i la seva vivència. És professor de l’institut Lluís de Requesens des de l’any 1997. L’apassiona ensenyar als joves els coneixements bàsics de la tecnologia i poder fer pràctiques al taller del qual disposem a l’institut.
Recordes el teu primer any com a professor? On va ser?
Sí que el recordo, el recordo molt bé. Va ser al curs 91-92 i va ser en un centre de cicles formatius. El vaig agafar amb moltes ganes i amb molt d’entusiasme, era un centre que treballava amb un mètode molt especial, que era el sistema d’alternança en el qual els alumnes estaven 15 dies estudiant i podien quedar-se a dormir al mateix centre i els altres 15 dies estaven fent pràctiques.
I els 15 dies que fèiem pràctiques tot el professorat es desplaçava a casa dels alumnes per aclarir dubtes i fer un seguiment sobre com l’alumne treballava i gestionava el temps a casa.
Quants anys fa que treballes al Lluís de Requesens?
Jo soc a l’institut des de l’any 97. Per tant, 28 anys, aquest curs serà l’any 28.
Què va suposar per a tu el canvi de localització? Com et vas adaptar?
Bé, com tots els canvis, hi ha coses bones i coses desitjades i coses no tan bones o tan desitjades. L’altre institut, a part de ser l’institut on jo treballava aquests anys, va ser també l’institut on jo vaig estudiar. Per tant, jo tenia els records de quan jo era estudiant que tenia la vostra edat. Llavors, un canvi, el que deixes sempre és una mica una pèrdua. Però alhora veníem a un centre que era nou, més lluminós, estèticament més agradable. Veníem d’un institut enmig del no res, a prop del bosc, i ens vam haver d’acostumar a la nova ubicació.
Què creus que va implicar per la resta de la comunitat educativa?
A veure, va ser un canvi obligat entre cometes perquè demogràficament la matrícula anava pujant. Els últims anys allà, si no recordo malament, hi havia tres línies, és a dir, hi havia tres primers, tres segons, tres tercers, de secundària. I ara fixeu-vos que tenim sis grups a cada nivell. Doncs poder treballar en condicions a l’hora d’atendre un nombre d’alumnat que allà no hi hauríem cabut, ens haurien hagut de posar barracons a fora. I això no hagués estat desitjable.
En el moment en què et van informar del trasllat, et vas plantejar canviar d’institut per algun motiu?
No, en absolut. En català tenim una dita que diu que l’hàbit no fa el monjo. Doncs l’edifici tampoc fa la qualitat de l’ensenyament. Sí que és cert, que hi ajuda si tens més mitjans i tens unes condicions agradables. Però en aquest cas l’altre no és que fos un desastre, per tant, quan es presenta un canvi jo intento analitzar aquest canvi i què suposarà. I en aquest cas vaig suspesar i vaig pensar que el canvi era per bé, que era una necessitat i que era el meu institut. I poder treballar en el poble on vius i on has nascut, que és el meu cas, per mi és un privilegi. Perquè tot és molt coherent i també ajudes a que tu t’impliquis més i donis un testimoniatge del que significa viure en un poble, la teva part de socialització i d’implicació en aquella comunitat que són els habitants d’aquell municipi.
Quins canvis creus que són els més rellevants?
Els canvis són la ubicació que allà estàvem, com aquell qui diu, a la muntanya. A vegades, a la muntanya, recordo que, fent alguna explicació, tot de cop, amb uns alumnes de segona secundària, un dia a la tarda, tots cap a la finestra , dic “què passa?”, diu “és que hi ha un conill”. Clar, això aquí és impossible. I obries les finestres i senties ocells o veies el vert. I a l’altra banda, és un barri tranquil, més residencial. Per tant, canvis rellevants, l’ubicació, era més sa. També alguns equipaments que aquí no acaben de ser tot funcionals. Fins i tot la il·luminació de l’aula de tecnologia, que és una mica precària. Un altre canvi rellevant, és que l’espai és molt més gran. I en aquest sentit, és l’institut que és més gran. L’edifici s’ha construït per adaptar-se al nombre d’alumnes i al nombre de professors. Llavors, la comunitat educativa són molts més professors i no interaccionen tant amb els companys professors, i això és una mica també una pèrdua, perquè no hi ha tant vincle entre tot el professorat. Passa un curs sencer, hi ha professors que a lo millor només hi has parlat una vegada o dues, o gairebé n’hi has parlat, si no coincideixes en un equip docent, en un departament o en algun projecte concret.
En quin centre vas tenir la millor experiència i per què?
La millor experiència potser diria diferent, perquè és clar, si jo dic les experiències del primer centre on vaig treballar, que era el concertat, s’hi barreja també que era la primera feina, que hi havia molta il·lusió, hi havia molta descoberta, vull dir la meva mare ja treballava a l’ensenyament i llavors vaig pensar faràs la feina que feia la mare.
També era un model d’escola molt especial, però aquí també tinc molt bones experiències. Les millors experiències fent de professor són quan veus que aquell alumne progressarà en coneixement més que tu, quan veus que pots acompanyar, quan veus que pots ajudar a formar una persona amb el temps que el tens a classe, i sobretot si ets tutor, i veus que el projecta endavant.
